El guifi i els morets

Ai, ai, bonicos i boniques, que la tia s'ha quedat sense guifi una temporaeta... Pos que no hi han dinerets pa tot, això és lo que pasa... Que este govern de malfaeners mos està tocant la butxaca ben tocaeta... La questiò és que baix de ca la tia està la tendeta d'uns morets de lo més aseats que venen de tot i que tenen dos quartets xocotets pa anxufar-se al pardalet i li han dit a la tia que quan vullga abaixar i no n'hi haja dengú, que li dixen de baes.... Tu te penses, què reasetas i rebonicos.... La tia ja els coneix fa temps i quan tinguèren la xiqueta els va fer una coca i tot, i de tant en tant li crompa dàtils i dolcets d'ixos que fan ells amb mèl que te caus de cul de bons que estàn. Al moret li diguen Jasim i a la segua dona Jadiya, que és de lo més guapa, en uns ullots negres i grandots. I una cosa vos te de dir la tia: osaes que sòn bones persones... Pos no li va arrear a la tia, Alberto, el de Nuevas Generasiones, que no es fiara massa dels morets, el cara de collons... Mireu, la tia li te sentiment a Alberto perquè es va portar de lo més bé en la tia quan va caure de la figuera este astiu, però quan li va ascoltar parlar malament de Jasim i la dona, l'haguera astampat contra la paret, mire que vos dic. "Xico, cara de carn, això és lo que vos ansenyen en el PePé, a parlar mal de la gent que no és d'ací"?... Pos mireu que vos diu la tia, que Alberto abaixà la cara al la punteta de les sabates i en un filet de veu li va dir a la tia: "Tía, es que en el partido nos dicen que hablemos mal de ellos si vemos la ocasión".... "I això pa què, per l'amor de Deu?", li va dir la tia enceseta, enceseta. "Porque dicen que quieren reconquistar Al-Andalus, que se creen que España va a ser suya otra vez".... Ai, ai, ai, no ni havia prou pasillo en ca la tia pa correr-lo a bascollaes, que si no haguera estat la tia un poquet coixin-coixan de la cadera, avant s'haguera fet que no el mamprenc....

Pos com es veu que este Alberto, allà dins, ancara no està del tot maleat, abaixà en la tia a la tendeta a crompar uns dàtils i, mireu què vos dic: els ulls li feien llumenetes quan la moreta li va posar uns poquets dàtils de més de regal i li va dir: "Es amico de la tia Amparrrito tu", i li va fer una sonriseta de lo més asea. I en això que ixque Jasím i li digué a la tia que a la vespraeta hi havia un ratet lliure, i que abaixara, i la tia li va dir què abaixaría que volia antrar en el pardalet un ratet... Pos va Alberto i li amolla: "Hola, soy Alberto, el sobrino de la tia Amparito". Xicaaaaa!!! Qué qués?... La tia no savia si agarrar-lo-li'n-lo del coll o ambiar-lo'hi (i que no hi haja forma que m'aclarixca en els pronomsfebles ixos.....) a ascaparrar i que no tornara més per ca la tia, però, mireu, allà dins me va donar llàstima, el xicon, i no li va dir res la tia davant de tots. En tornar a ca la tia, Alberto li va dir: "Tia, es que me ha salido del corazón, que usted ya és como mi tía de verdad". I veges què fas, un tio de dos metres quasi, miran-te en cara de borrego degollat, i diguen-te que vol ser nebot teu.... Xica, pos la tia no tenia ganes de descotir i li va dir que fera lo que li donara la gana però que en ojito que tornara a parlar malament dels morets, que tot lo mon no és igual, i que la prova la tenia en ell, que era pepero i la tia li havia obert les portes de casa de par en par. I Alberto, es va tornar a mirar la punteta de les sabates i ni va alenar...  Domés va allargar la manassa grandota que té i li va fer un apretonet en el braç a la tia i va sospirar molt pa'ca dins.

Be, bonicos, la tia vos dixa perquè Miquel ara s'amporta el ascritet a sa casa i com es tan reaseat el possa ell en el bloc. Que la segua dona ancara està una miqueta cloc-i-piu i no pot tardar molt en tornar a casa. Feu coses boniques, per l'amor de deu... I que s'apare el mon. Un beset pa tots.

Festejar és molt bonico.

Ai, bonicos, la tia estava l'atre dia fent una coca de llanda i en això que va arrivar Purín, toooota ascarotà, suant, i aixina com es posa ella de nirviosa quan alguna cosa no li entra al cap, que la veus de lluny i fuges perquè dius,  a esta dona l'han desencalaixonat per ixir al carrer.... Tota rooooja, com un titot, dient ixe Ampariiiiiiiiiito que li travessa a la tia d'una orella a un altra ... Ampariiiiiito, Ampariiiiiiitoooooooo....  I una cosa vos te de dir la tia, un dia normalet, al tercer Amparito, ja haguera estat la tia a punt d'ofegar-la, però es veu que a la tia ja li havia fet efecte la misteleta que s'havia arreat mentri metres coïa la coca, i estava de lo més assessorà. Total, que anà la tia, s'astobà al sillò i va fer que Purin també s'asentara, i li va agarrar la mà, i li va dir: "Purín, què és això, bonica, que parèixes un bou embolat?"... I es veu que Purin també s'havia arreglat el saquet de misteleta i asclatà en un plor com si tinguera vuit anys i li hagueren furtat el catxirulo el primer dia de pasqüa... La tia domés ha vist plorar a Purin dos voltes: una quan li se muigué el gos que tenia lligat al corral feia una fotracada d'anys, i que es tornaba carabassa quan Purín li donava trocets de cansalà i de botifarra (el pobre animal va acabar de lo més malament). L'atra volta que va plorar Purín sigue quan... Té igual, la tia vos ho conta atre dia, que és molt llarg... Ai, ai, bonicos, la questió es que no hi havia manera que Purín poguera contar-li'l-lin, contar-lo-hin, a la tia?... I vinga plorar, i vinga plorar, i vinga plorar... La tia ja no savia què fer i tragué la botella de misteleta... Ai, vetges què fas, feta una malaena que la tenia allí, en unes llagrimes que cremaven.

Però ni misteleta volia, la pobra.... "Que-damon vod-que-enfem..., que enfem...", digué mocant-se Purín. La tia, no va antendre ni xufa.  ¿Qué dius, Purin, del fem?... I encara plorava més fort... I vinga roflar... "Que noooo, que damon vod que senanem, a, a, a..."  I va ascomençar un altra volta la plorera.... I una cosa vos diu la tia: la pasiensia me s'havia acabat. Aixina que agarrí el telèfon i li vaig tocar a Ramón, a vore si ell sabia alguna cosa. "Xico, Ramón, tu saps que li passa a Purin, que mal cabàs que ha agarrat?"... I Ramón es va quedar mut que mut, respirant aixina com si haguera corregut, i digué: "Es que li he demanat a Purín que mos casem i que se n'anem a Marinador, Siudat de Vacasiones, de viatge de novios". Mireu que vos dic, l'haguera arrapat en ixe moment... Xicooo, però si això es una coentor... Xico, dus-la a l'Albufera en una barqueta, angrunsant-se els dos, que tota la vida està Purin asperant que la duguen a l'Albufera. I un atra cosa ancara pijor: en lo bonico que és festejar, tu pa que vols casar-te, cara de carn, si ja t'ha dit Purin dosentes voltes que noooo, cabut?.... Pos al final ixqué la rata: que es veu que Alberto, el xicon de Nuevas Generasiones, ha estat ahí, gotereta, ficant-li al cap a Ramón,que "el matrimonio es la unión perfecta entre el hombre y la mujer", i no ha parat anda que no ha aconseguit que li demane casori a Purin. Ara domés falta saber qui l'ha capgirat pa lo de Marinador i com ho solventa, perquè Purín ja li ha dit que allí no va ni morta, però tot aixó ja vos ho contarà la tia com han quedat quan torne Miquel atre ratet, que ja se'n te d'anar. Un beset i feu coses boniques.

La Tia Amparito i la Ce Trencada

Una cosa vos te de dir la tia: la Xunga Qualificaora és un marejol… No tenia prou amb els li-lo-li-lo’ls dels pronoms febles que ara s’anterat la tia que en el valencià hi ha una lletra que està trencada. Per l’amor de deu, des de quan està aixina ixa lletra?... La tia ha preguntat per teléfono a la Xunga Qualificadora quant de temps duia trencada la Ce, i s’han quedat astomordits, que ni han alenat. I Miquel tampoc sap si es diu dolçet o dolset... I a Purin ni li pregunte, que m’ambiarà a gambar loros. Només fa que dir-me que pa què astudie a estes hores. Jo li dic que perquè no vull morir-me sense adependre a parlar i escriure el valencià com toca, que mai de la vida ha pogut. I ella me diu: “Amparito, tu no te trobes bé, fest-te una misteleta”. I vejes que fas, me pega en el viu... I me toca fer-me-la-li’l, fermel-li-la… Ai, com siga... I no es penseu, no, bonicos, que a banda de la Ce Trencada també hi ha una que se diu “Ele Cheminada” que és de lo més aseà i que du un puntent precios en lo mig… Aixina: l·l

¿Tu te penses el valencià, quins misteris té?... La tia es que no podia ni parlar en valencià a l’escola quan era menuda, ni astudiar-lo ni res. Ixa sort teniu ara, bonicos. I per això està de lo més repagà la tia: d’astudiar-lo-lin, li’n-lo (ai, què farta estic dels lilos).. I avant se farà que no se traga la tia l’ensamen del mitjà al més que ve...  Ara la tia està llegint un llibre d’Enric Valor i tot...  L’atre dia li vaig dir a Purin que en el valencià ni havien Os i Es obertes i tancades, i en conter de traure’m la misteleta com fa sempre que li parle del valencià, volia arrear-me un Optalidó, la cara de figa (encara en té aguardats de l’any de la picor)… Purin es moooolt rebona persona, però moooolt recabuda. I damunt ara, que no se li’n va l’enronieta de que Alberto el de Nuevas Generaciones ha fet massa lliga en Ramón i que ixe caldo qué’s, i que veges tu què faran tant de rato els dos junts amunt i avall...

I allà vas, cabaç... En quan entra Ramón per la porta, ja està llegint-li la cartilla i armant-li la marimorena. Que té el cel guanyat este Ramón: en tot lo reanimal que és pa atres coses, a Purin, la du en bandeja, i quan la veu sofocà, pegà la cabotà i au. La veritat és que sí que han fet lliga, sí. L’atre dia, Alberto li va demanar a Ramón que l’ansenyara a lligar enciams, li va dir que vol fer-se un “huerto ecológico”. Què, quès?... Però, això del “huerto ecológico” vos ho conta la tia a l’atra setmana, que ara ja te que dixar-vos, que li ha fet una coca a Miquel i vol possar-li-li xocolate per damunt pa les xiquetes, que se porta de lo més bé en la tia i li possa els ascritets al bloc. I en esta vida se te de ser agraïda. Au, pues, la tia vos ambia un best ben regran. Per l’amor de deu, feu coses boniques i que s’apare el mon de lo feliços que sou...  Feliços serà en Ce Trencada o un una d’ixes Eses que no ascolten... Pos a la Xunga no torne a tocar, ni pensar-ho, que estàn més amunt que el Pernales.

El Sant, el guifi, i la mariguana

Una cosa vos te de dir la tia: que dengú vos toque el guifi mai de la vida... Per culpa d'un Sant ha estat la tia sense guifi tota la semana, que ja estava patint de no estar en el pardalet. Es que son les festes del poble, i resulta que enguany tocava que portaren el Sant a ca una veina d'ací del carrer, que està sempre cloc-i-piu, però que li feia de lo més il·lusió tindre-lo'il, tindre-lo-hi-'n, tindrelola (ai, xica, com se diga, que no hi ha manera que m'aclarixca amb els pronoms febles). Total, que li varen dur el Sant i abans de començar la festa ja la tinguerem... Per primera, que si tu no tens les coses aseaes pa tindre un Sant en casa, i damunt no te trobes bé, pa què dius que pots tindre el Sant a casa, cara de figa?... Y la segon i principal: pa què collons vol tindre una persona normal un Sant en sa casa dos o tres dies, amb tot el poble entrant i aixint, i resant i fent la mà, que t'ho dotorejen tot: que si éste de la foto es el teu home, que en la foto ancara no li se notava la enfermetat, que mira que era treballaor el teu home, pobre, que quan podien desfrutar dels nets, vetges tu.... Això és precis?.... Pos es veu que li havia fet promesa al seu difunt de que tindria el Sant a casa, i com no pot casi ni alenar de lo malament que se troba, cada veina ha dut un apanyo pa el sant. La una va possar una amfombra d'ixes de pell de vaca de color blanc i negre, l'atra unes cortines color taronja viu de tersiopelo que tenia en un bagul, una del cap del poble ha vingut tota carregà en un arcò de fusta (tot corcaaaaat) que han dit que es "isabelino".... I la presidenta de les ames de casa, que és una coenta, va dur la foto del alcalde, en marc i tot, què quès?.... Ah, però es que ahí no acaba la cosa.

Per acabar ho d'adobar, la tia Pilarin, una dona que's un troç de pà, vingué tota pagà en dos plantes de lo més boniques, que tots se feien creus de lo reprecioses que les tenia, i que si eren alfàbegues o què... I allà que les va acol·locar, una a cada banda del Sant. I no feia ni dos menuts que le havia acol·locat, quan es va presentar una parella de la Guardia Sevil, tots més tiesos que uns titots. "Señora, estas plantas quedan requisadas", digué uno. I se les emportaren al Quartelillo...  "Això perquè, fill?", li preguntà Pilarin, tremolant. "Eso es droga, señora"...  Ai, ai, ai, pobra Pilarin, que mos caigué rollà en terra. Ella que les havia dut en tot el cor les dos plantetes, que eren del seu nebot que li les havia deixat en el corral pa que les cuidara ella. ¡Ara resulta que eren plantes de mariguanaaaa! Xica, xica, xicaaaaa... Aixina és, de mariguana, bonicos, de mariguana. I clar, de seguideta s'ascampà la notisia, que vingué el retor i tot, ancabotat en canviar el Sant a un atra casa "mas decente" (digué el cara de carn). Menos mal que el alcalde va tersiar i diguè que "havia sido un mal entendido" (es que l'alcalde es del PP i parla castellà). I aixina va quedar la cosa. Pero, Ramón, que es un dotor i tot ho vol saber, vingué a ca la tia tot caldós pa vore en Intrenet si eren de mariguana de veritat. "Dixam el ordenador, Amparito, dixam el ordenador, Amaparito, dixam el ordenador, Amparito...". I la tia que nooo, Ramón, que tu no saps com va ixe aparatoooo. Però com em va possat el cap com un bombo, al remat li'l-l vaig dexar, i no me digues quines tecles va apretar el reanimal que va fotre el guifi...

Menos mal que ha pogut vindre Miquel ara i me'l ha apanyat. I ja li he dit a Ramón que les mans en el cul i el cul en casa i la cas ben llunt. I que en ojito que torne a tocar el ordenador de la pometa de la tia. Pos si senyor! Hala, que no vull antretindre més a Miquel, que se'n te d'anar. Feu coses boniques i que s'apare el mon de lo feliços que sou. Un beset de la tia.

Purin i els borregos del PP

Ai, per l'amor de deu, que l'atre dia casi la tenim en Alberto, el xicon de Nuevas Generasiones que tant s'ha encarinyat en la tia des que la va arreplegar de baix de la figuera. Pos es que no me'l lleve de damunt, i al remat vingué l'atre dia. De lo més aseat i pentinat el xic que es va presentar, carregat amb orxateta i fartons... Tot de lo més bonico anava anda que la tia li va preguntar què era això de possar en les ascoles als xiquets a un puesto i a les xiquetes a un atre com si tingueren la paiola u algo roin... Pos va i m'arrea, mes ample que llarg: "Tia, no haga caso, que eso es para ganar votos"... Mireu què vos dic: si no haguera estat la tia coixin-coixan ancara per la operasión, no n'hi haguera hagut prou corral pa correr-lo-li a garrotaes.... "Xico, cara de collons, no feu ixes coses domés pa guanyar vots que la gent ja està prou calenta en tota la mandanga de la crisis", li va dir la tia. I, Alberto, miran-me molt seriet va dir: "Tia, no me lo tenga en cuenta, que a veces no es fácil ser un "pepero", como usted dice, pero yo tengo que hacer lo que me mandan". Mireu que la tia li te quimera als de dretes, però quasi li dona llàstima i tot en ixe momentet Alberto, animalet, de tan perdudet que el vaig vore. I la tia va pensar pa'ca dins: va, xica, no li retruques que ja està bé, total, dos vesitetes més i el xicon se desanganyarà de ser el nebot postís. 

Pero, en això que se va sentir el crit de Purin desde el seu terrat (que es veu que havia pujat a estendre i a l'andana a vore com estava el garrofó de sequet), que li va amollar: "Ixa poca categoria tens, inútil, que fas lo que te diuen com si fores un borrego?... Borregos, això es lo que sou tots els peperos, uns borregos!!!!!!".... Ai, ai, bonicos i boniques, si haguèreu vist la cara de Alberto buscant un foraet a terra pa amagar-se i no ixir anda Nadal. I la tia que li antrà un atac de riure que pa'què de vore Purin, més roja que un titot, llençol en mà, bramant desde la mijera i fent "beeee-beeeee-beeee", com els borregos... I parar Purin de cridar i fer-li beee-bee a Alberto?... No n'hi havia manera de fer-la callar...  Al final li agarrà un cop de tos, vinga tossir, vinga tossir, i es queda blanca que quasi s'ofega, que li valgueren cames al pobre Alberto pa pujar per l'escaleta de pintar que te la tia en la terrassa i botar a la de Purin pa pegar-li colpets a l'esquena i donar-li aigueta pa que no s'ofegara... 

Quin canyaret es va muntar en un tres i no res: Purin a punt d'ofegarse per dir-lo-li borrego a un pepero i un pepero donant-la-li (els pronoms febles acabaran en la tia, mireu què vos dic) aigueta pa fer-la retornar.... Al final tot es va apanyar una miqueta i Purin no s'ofegà. Domés pogué alenar, li digué en un filet de veu a la tia, tota tremolosa: "sí que's bon xic, sí"...  Ai, sí, Miquel, carinyet, ja acaba la tia ja, que t'està asperant la tegua dona pa anar-sen a la mar en les xiquetes que fa molta calorota... Ala, feu coses boniques, que la tia te de tallar ací pa que Miquel posse l'escritet en el bloc i al pardalet. Un beset de la tia pa tots.

"Te possa la tia uns cacauets i una llimonà fresqueta mentri mentres fas això del bloc, Miquel?"

Alberto, el xicón de Nuevas Generasiones

Ai, ai, la tia volia contar-vos lo de la trencamenta de la cadera i tota la seguida de l'hospital, però com domés fan que preguntar en el pardalet com es això que la tia te amistats en la dreta, la tia vol contar-vos-ho... Ai, no, contar-vos-li-lo... Ai, no, aixina tampoc... Contar-vos-ho-hi’l... Ja m’ambolicat atra volta en els pronom feble ixos dels collons.... Per l’amor de deu, la Xunga Qualificaora no mos podria astalviar este calvari dels li-lo-li-los?... M’encenc, però seguim que està ací Miquel un ratet que tenia pa ajudar a la tia en el bloc. La questió es que, Alberto, el xicón tan aseat del Pepé que va arreplegar a la tia de baix de la figuera quan va caure el bac, vingué tot carregat de pastissets de moniato a lendemà del accident a l’hospital, de lo més preocupat. I la tia, veges, què tenia que fer, ser madelucà amb ell perquè es de Nuevas Generasiones?... Mireu què vos dic: si ixa persona no haguera estat corrents sequia amunt, sequia avall, ancara estaria la tia baix de la figuera, fenta una pansa, i en esta vida s’ha de ser agrait... El cas es que domés el va vore aguaitar Purin, s’enfilá al seu costat, el va mirar de refiló i li va preguntar si ell era “el pepero” i que pa què havia vingut... Ai, ai, ai, en lo recontenta que venia la criatura a vore a la tia, es va quedar de pasta de moniato contra el marc de la porta...

Però Purin deseguideta es va donar conte que la animalà havia sigut minsa (i que li va vore els pastissets, que la conec) i de seguideta li va dir que si era el “festero”, el festero ixe que li havien comentat les infermeres, i ancara ho poguerem apanyar entre les dos, que el xicon ja pogué respirar, animalet. La tia vol amuntó a Purin, que son amigues de tota la vida i s’ha portat de lo més be en la tia ara quan l’han operat, però té ratetes que la picaria picà... Xicaaaa, caradefiga, damunt que el xicón se’n ve en tota la ponentà que fèia ixe dia, no li pots fer un feo aixina... Pos se veu que Alberto m’ha agarrat carinyo o ves a saber quina cosa, i no passen dos o tres dies que no me toque per telefono a vore com estic... Que jo ho pense en gelat i dic, este xic no se troba bé, si és tant de dretes, com s’ancarinya en la Tia Amparito, que ja li ha dit que és republicana, descreguda i no sé quantes coses més a vore si se’l lleva de damunt... Pos no ni ha manera, es veu que el xicón es fill únic i diu que: “Es que yo nunca he tenido tíos ni tías y me encuentro muy a gusto con usted, tía Amparito”... Toca’t els collons Manolo, pos no me diu ‘tia’ i tot com si fora el meu nebot?... Qué quéees?... Pos aixina estem. Ai, sí, Miquel, ja acaba la tia, ja va, ja va, carinyo... Adeu templats, que la tia no sap com se fa això de “penchar” l’ascritet en el bloc i Miquel te presa.

Feu coses boniques, per l’amor de deu. Un beset ben regran.

La tia torna al pardalet...

Ai, bonicos, quan ha patit la tia tochs estos dies que no podia chuar en el pardalet.... Per l'amor de deu... Perdoneu si la tia vos ha tingut preocupats, bonicos i boniques, però es que la tia va caure un bac i es va trencar una cadera, sense antropesar en dengun elefant... La tia va caure buscant figues pa berenar... Que quès?... Ai, ai, ai, cada vegada que m'anrecordeeeee.... Allà que teniéu a la tia tota astobà en terra sense poder menejar-se, ni poder menjar figues... Que veches tu si no podia haver-me pegat la tossolà després d'star ben farta de figues... Pos no sinyor, no, ni les havia tastat... Ai, ai, ai, que casi m'agarra un sincdecopes allà, tota sola en mig de l'horta a les vuit de la vesprada, que qui me manaria a mi en conter d'anar al Mercat Central i crompar-me'n un basquet... Les set, les set i mitja, les vuit, les vuit i mitja... I allí no venia dengú. I la tia una fam i un dolor pa'ca baix de la cama... Es que a la tia li agrà passejar al caure el solet per l'horta, que fa molt bona oloreta tot, i sempre fa sendeta cap a una figuera presiosa que n'hi ha al costat d'una sequieta i un melonar que està de lo més cuidaet... I xino, xano, se'n va moltes vespraetes pa'calla... A Purin no li dic res perquè arrambla en les figues en la fam que té sempre... Que quant li ho vaig contar, em va muntar el canyaret i me digué en ancara me passava poc per voler menjar-me les figues jo asoles... Jo no li ho tinc en conmpte perquè això son coses de Purin, que es un tros de pa, però quan hi ha menjar per lo mig...

La questió es que, al final, passà per alli propet un xicon de lo més templat que anava corrent i botant sequies. Es veu que em va sentir maleir la figuera i el sum sum corda, i es va acostar on estava la tia, i tot suat pobret, se'm va carregar a l'esquena com si la tia fora un sac de creïlles, i em dugué a sa casa i de seguideta agarrà el cotxet (un mersedes) i me dugué a l'hospital... Més rebonico i més reaseat que era el xicon que pa què... Alberto, li dèien, al meu salvaor. Que jo li vaig dir, xico, te diuen com el president de la Cheneralitaaaat Valensiana... I ell es va somriure i digué en castellá que estava molt "orgulloso de llamarse igual que nuestro presidente". La tia es va quedar bocabadada i no se pogué callar i li va preguntar que si era del Pepé o què, i ell va dir que era de Nuevas Generasiones, que tenia un carrec en el partit i tot.... Ai, ai, ai, quan la tia va sentir això.... Xicaaaa, en tant de jove del Quinse Eme d'ixos templats i amb cervell me tenia de salvar un peperoooo?.... Si no haguera sigut perquè no me podia valdre, me'n haguera baixat del mersedes en marxa, mira qué te dic, però....

Ai, ai, que m'han tocat al timbre.... Es que ve un xicon tots los dies de matí a fer-li la rehabilitasió a la tia, i no puc ascriure més... La tia vos contarà en atre ratet com va acabar tot, i la operasió de la cadera, i lo de la residensia aon ha estat la tia un mes ingresá perquè la neboda no ha vulgut cuidar-me, la deshonrà... I lo de Miquel, l'infermer que m'ha fet este bloc tan bonico pa que puga contarvos totes les coses que m'han passat... Ai, ai, ai, quanta falta li haveu fet a la tia tochs estos dies... Ai que la tia vos trobava a faltar...  Ai, el meu Carlos Orquin, i Javier Català, i Anna Peña, i Josep Carles, i Queti B, i Toni Torres, i el meu Alberto Sancho, pobret, que ha sigut el seu aniversari i la tia ni li ha pogut felisitar ni res... Ho has celebrat com toca, bonico?... Gràsies a tochs per anrecordar-se de la tia... Un beset ben regran, i feu coses boniques, per l'amor de deu.