Alberto, el xicón de Nuevas Generasiones

Ai, ai, la tia volia contar-vos lo de la trencamenta de la cadera i tota la seguida de l'hospital, però com domés fan que preguntar en el pardalet com es això que la tia te amistats en la dreta, la tia vol contar-vos-ho... Ai, no, contar-vos-li-lo... Ai, no, aixina tampoc... Contar-vos-ho-hi’l... Ja m’ambolicat atra volta en els pronom feble ixos dels collons.... Per l’amor de deu, la Xunga Qualificaora no mos podria astalviar este calvari dels li-lo-li-los?... M’encenc, però seguim que està ací Miquel un ratet que tenia pa ajudar a la tia en el bloc. La questió es que, Alberto, el xicón tan aseat del Pepé que va arreplegar a la tia de baix de la figuera quan va caure el bac, vingué tot carregat de pastissets de moniato a lendemà del accident a l’hospital, de lo més preocupat. I la tia, veges, què tenia que fer, ser madelucà amb ell perquè es de Nuevas Generasiones?... Mireu què vos dic: si ixa persona no haguera estat corrents sequia amunt, sequia avall, ancara estaria la tia baix de la figuera, fenta una pansa, i en esta vida s’ha de ser agrait... El cas es que domés el va vore aguaitar Purin, s’enfilá al seu costat, el va mirar de refiló i li va preguntar si ell era “el pepero” i que pa què havia vingut... Ai, ai, ai, en lo recontenta que venia la criatura a vore a la tia, es va quedar de pasta de moniato contra el marc de la porta...

Però Purin deseguideta es va donar conte que la animalà havia sigut minsa (i que li va vore els pastissets, que la conec) i de seguideta li va dir que si era el “festero”, el festero ixe que li havien comentat les infermeres, i ancara ho poguerem apanyar entre les dos, que el xicon ja pogué respirar, animalet. La tia vol amuntó a Purin, que son amigues de tota la vida i s’ha portat de lo més be en la tia ara quan l’han operat, però té ratetes que la picaria picà... Xicaaaa, caradefiga, damunt que el xicón se’n ve en tota la ponentà que fèia ixe dia, no li pots fer un feo aixina... Pos se veu que Alberto m’ha agarrat carinyo o ves a saber quina cosa, i no passen dos o tres dies que no me toque per telefono a vore com estic... Que jo ho pense en gelat i dic, este xic no se troba bé, si és tant de dretes, com s’ancarinya en la Tia Amparito, que ja li ha dit que és republicana, descreguda i no sé quantes coses més a vore si se’l lleva de damunt... Pos no ni ha manera, es veu que el xicón es fill únic i diu que: “Es que yo nunca he tenido tíos ni tías y me encuentro muy a gusto con usted, tía Amparito”... Toca’t els collons Manolo, pos no me diu ‘tia’ i tot com si fora el meu nebot?... Qué quéees?... Pos aixina estem. Ai, sí, Miquel, ja acaba la tia, ja va, ja va, carinyo... Adeu templats, que la tia no sap com se fa això de “penchar” l’ascritet en el bloc i Miquel te presa.

Feu coses boniques, per l’amor de deu. Un beset ben regran.