El Sant, el guifi, i la mariguana

Una cosa vos te de dir la tia: que dengú vos toque el guifi mai de la vida... Per culpa d'un Sant ha estat la tia sense guifi tota la semana, que ja estava patint de no estar en el pardalet. Es que son les festes del poble, i resulta que enguany tocava que portaren el Sant a ca una veina d'ací del carrer, que està sempre cloc-i-piu, però que li feia de lo més il·lusió tindre-lo'il, tindre-lo-hi-'n, tindrelola (ai, xica, com se diga, que no hi ha manera que m'aclarixca amb els pronoms febles). Total, que li varen dur el Sant i abans de començar la festa ja la tinguerem... Per primera, que si tu no tens les coses aseaes pa tindre un Sant en casa, i damunt no te trobes bé, pa què dius que pots tindre el Sant a casa, cara de figa?... Y la segon i principal: pa què collons vol tindre una persona normal un Sant en sa casa dos o tres dies, amb tot el poble entrant i aixint, i resant i fent la mà, que t'ho dotorejen tot: que si éste de la foto es el teu home, que en la foto ancara no li se notava la enfermetat, que mira que era treballaor el teu home, pobre, que quan podien desfrutar dels nets, vetges tu.... Això és precis?.... Pos es veu que li havia fet promesa al seu difunt de que tindria el Sant a casa, i com no pot casi ni alenar de lo malament que se troba, cada veina ha dut un apanyo pa el sant. La una va possar una amfombra d'ixes de pell de vaca de color blanc i negre, l'atra unes cortines color taronja viu de tersiopelo que tenia en un bagul, una del cap del poble ha vingut tota carregà en un arcò de fusta (tot corcaaaaat) que han dit que es "isabelino".... I la presidenta de les ames de casa, que és una coenta, va dur la foto del alcalde, en marc i tot, què quès?.... Ah, però es que ahí no acaba la cosa.

Per acabar ho d'adobar, la tia Pilarin, una dona que's un troç de pà, vingué tota pagà en dos plantes de lo més boniques, que tots se feien creus de lo reprecioses que les tenia, i que si eren alfàbegues o què... I allà que les va acol·locar, una a cada banda del Sant. I no feia ni dos menuts que le havia acol·locat, quan es va presentar una parella de la Guardia Sevil, tots més tiesos que uns titots. "Señora, estas plantas quedan requisadas", digué uno. I se les emportaren al Quartelillo...  "Això perquè, fill?", li preguntà Pilarin, tremolant. "Eso es droga, señora"...  Ai, ai, ai, pobra Pilarin, que mos caigué rollà en terra. Ella que les havia dut en tot el cor les dos plantetes, que eren del seu nebot que li les havia deixat en el corral pa que les cuidara ella. ¡Ara resulta que eren plantes de mariguanaaaa! Xica, xica, xicaaaaa... Aixina és, de mariguana, bonicos, de mariguana. I clar, de seguideta s'ascampà la notisia, que vingué el retor i tot, ancabotat en canviar el Sant a un atra casa "mas decente" (digué el cara de carn). Menos mal que el alcalde va tersiar i diguè que "havia sido un mal entendido" (es que l'alcalde es del PP i parla castellà). I aixina va quedar la cosa. Pero, Ramón, que es un dotor i tot ho vol saber, vingué a ca la tia tot caldós pa vore en Intrenet si eren de mariguana de veritat. "Dixam el ordenador, Amparito, dixam el ordenador, Amaparito, dixam el ordenador, Amparito...". I la tia que nooo, Ramón, que tu no saps com va ixe aparatoooo. Però com em va possat el cap com un bombo, al remat li'l-l vaig dexar, i no me digues quines tecles va apretar el reanimal que va fotre el guifi...

Menos mal que ha pogut vindre Miquel ara i me'l ha apanyat. I ja li he dit a Ramón que les mans en el cul i el cul en casa i la cas ben llunt. I que en ojito que torne a tocar el ordenador de la pometa de la tia. Pos si senyor! Hala, que no vull antretindre més a Miquel, que se'n te d'anar. Feu coses boniques i que s'apare el mon de lo feliços que sou. Un beset de la tia.